Sismògraf 2015, dia 2

Si divendres va ser el dia d’escalfament i assaig general, podríem dir que dissabte va ser el dia de l’estrena: Sismògraf en tota la seva esplendor, dansa als carrers, als teatres, a les façanes, a les places, a les fàbriques, programada, inesperada, col·laborativa, interactiva...  Fins a quinze propostes, algunes amb múltiples sessions, van fer d’Olot el que proclama un dels lemes de Sismògraf: l’epicentre de la dansa de Catalunya. Podeu veure'n totes les fotos aquí. El segon dia de Sismògraf va començar ben d’hora: a quarts d’onze ja teníem l’inefable Adrià Pujol, amb la seva barreja única d’antropologia i enginy lingüístic, parlant sobre la relació indestriable entre dansa i celebració. Poc després, se’ns convidava a sumar-nos al Joc dels Capricis, la versió de carrer dels Capricis d’Àngels Margarit que s’estrenava a Sismògraf. Aquests esplèndids moments de dansa al ritme de Paganini que sorgien pels carrers es combinaven amb els potents Cinc Minuts de Dansa: una vintena d’alumnes del Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del Teatre, amb coreografia de loscorderos, que aplegaven un nombrós públic allà on actuaven. El matí va incloure també dansa per a tots els públics amb la Cia. Mar Gómez, que va tornar a actuar a la tarda a la renovada plaça Mercat d’Olot. A última hora del matí, quan semblava que els ànims podien decaure, l’explosió d’energia de Pere Faura  i la Caravana de Tràilers del col·lectiu GRUA ens va tornar a posar a tots en dansa: nou companyies de diferents llenguatges i identitats van presentar els seus tràilers escènics en diverses ubicacions al voltant de la sala El Torín, i el públic, convertit en programador, va haver de votar la que consideraven més adequada per ser programada a Olot la propera temporada. Abans que triessin, Faura aprofitar per fer la seva proclama antiamiguisme amb aquest advertiment: “Fa anys que plana sobre la cultura un núvol molt negre: l’amiguisme. Sé que heu vingut perquè ballava la vostra neboda, o la vostra filla. Però heu de votar el que considereu millor per a Olot: prou enxufisme a la cultura!”. Com divendres, la tarda va començar a La Carbonera amb Cafè i Cia., una iniciativa de DanSAT! en què una companyia, aquest cop la interessant La Veronal, explicava la seva manera de treballar. Després, els que divendres no vam poder accedir a Sonia Gómez i Andréane Leclerc, vam tenir l’oportunitat de veure els seus espectacles, de nou amb entrades exhaurides. Mentrestant, la plaça Major vibrava amb l’Olot Urban Culture, en què aquest cop participaven Brodas Bros i Iron Skulls. Amb l’itinerari del Parc Nou d’avui diumenge, Olot Urban Culture és la proposta de carrer que atreu més públic amb diferència. Uns metres més enllà, els espectadors emplenaven la plaça de la Pia Almoina amb el duet de Lali Ayguadé Incognito, mentre en un lateral de la plaça començava a formar-se la cua per entrar a veure Las Muchas de Mariantònia Oliver. Aquest projecte coreogràfic amb cinc dones olotines ja tenia les entrades esgotades de feia dies, i tanta expectació va ser recompensada: els entusiastes aplaudiments del públic i les cares de sorpresa emocionada de les ballarines amateurs no en van deixar cap dubte. Però la tarda de dissabte no oferia treva: Circolando, una companyia que fa anys que visita Olot i que té ja un públic fidel, va omplir el Teatre amb Horas, una delicada i estètica combinació de dansa contemporània, vídeo i cant gregorià. Sense gairebé temps per respirar, finalment vam poder veure com la impressionant ballarina gegant d’Antigua i Barbuda, The Dancer Music Box, despertava i interactuava amb altres ballarines i una desena de cel·listes. I després d’observar els seus moviments delicats, uns van poder triar seguir el recorregut per l’Hospici de Sabine Dahrendorf Danza amb Epíleg d’un inici, i d’altres –més d’un centenar de persones– es van convertir en intèrprets de la coreografia de Roger Bernat seguint les instruccions que els dictaven els auriculars, mentre el nombrós públic els observava amb una barreja d’enveja, admiració i hilaritat. I després de tanta activitat, encara quedava l’última proposta: la potent banda del Moviment d’Insurrecció Sonora, amb dos noms fonamentals de l’escena contemporània actual: Sol Picó i Vero Cendoya, una interacció irrepetible entre música i dansa a la sala El Torín que va posar fi a una llarga, intensa i variadíssima jornada.