4 de maig de 2016

Sembla que la terra es conjuri a estar-se quieteta durant els dies que a Olot tenim el Sismògraf actiu però que quan s’acaba, es deixi anar. L’any passat, just després del festival, hi van haver els terribles terratrèmols del Tibet; aquest any, els del Japó i de l’Equador. El símil geològic que fem servir per a posar noms divertits a les activitats del festival (les rèpliques, l’ona expansiva, la Zona Zero-3…) se’ns torna agre a les mans quan aquest mateixos noms els hem d’aplicar a fets reals. I en mig de tanta desolació, que s’ajunta a la pobresa, a les guerres, als exilis forçosos, als naufragis i a d’altres violències, nosaltres ballant.

I semblaria banal si no fos que estem convençuts que si un cos pot reconèixer un altre cos, i meravellar-se’n, difícilment li podrà fer mal. Si un cos pot estar en silenci durant 24 hores, escoltant i mirant els cossos que li volen fer companyia, aprendrà a estimar-los. I difícilment els voldrà fer mal. Que si molts cossos compartim moments de felicitat, moments d’emoció estètica, moments de gaudi físic, som cossos que podrem conviure junts. Que si el nostre cos entén que forma part de la natura, com els animals, les plantes i els minerals, sabrà respectar totes les formes de vida del nostre planeta.

Sempre diem que la dansa és molt fàcil, que la matèria prima d’aquest art és el cos i que, de cos, en tenim tots, per tant és senzill que ens sentim propers a aquell cos que es mou: Cesc Gelabert començava les màsters class que va a fer a Sismo per a professionals de la salut i de la gestió cultural preguntant als participants si sabien quants ossos tenim al cos. La dansa ens permet conèixer i reconèixer el nostre propi cos i també fer-ho en relació als altres cossos amb els quals entrem en contacte o ens relacionem.

Per això ens emocionem quant gairebé un centenar de mestres venen cada semestre al Teatre a aprendre la coreografia del Tirabuixó per reproduir-la a l’aula amb la canalla o quan les famílies dels nois i noies que participen al Tots Dansen ens aturen pel carrer i ens diuen que van trobar-ho magnífic, que mai haguessin pensat que el seu adolescent compartiria el seu cos amb d’altres amb la facilitat que sembla que ho facin dalt de l’escenari. I és que aquests joves, igual que els mestres i els artistes, igual que els ciutadans que es llancen a participar i es posen a ballar, fan un enorme exercici de generositat, compartint amb els altres el seu cos en moviment. I aprenem que aquella persona que només coneixem de vista, també es llança al moviment, i el nostre cap, i el nostre amic, i la nostra cosina…. i així, els ciutadans d’Olot hem compartit uns dies i unes experiències que ens hauran fet créixer, potser un mil·límetre, potser dos pams, però que ens hauran sacsejat una miqueta l’esperit, i amb el nostre, el de la ciutat sencera.

I sí, també haurà vingut molta gent de fora, i s’hauran omplert bars, restaurants i hotels, i els botiguers estaran contents, i imprimirem formatgets en els dossiers que explicaran l’impacte econòmic que el festival representa per a la ciutat, i haurem donat una mica de feina a la indústria cultural local i tindrem un bon dossier de premsa i el nom de la ciutat haurà aparegut tantes vegades a TV3. I evidentment, haurem aportat un granet de sorra a la dinamització del mercat de contractació de la dansa, ensenyant les noves propostes dels creadors catalans i promocionant-ne la circulació entre els teatres i festivals catalans i internacionals.

Però més enllà de tot això, a la ciutat li haurem deixat un pòsit que anirà des del valor de la disciplina i el treball constant a la possibilitat del moviment en llibertat i en relació als altres. Des de la pràctica quotidiana a l’esporàdica, de la clàssica a la contemporània passant per un diumenge de sardanes o un ball de festa major. Des de la classe que reben la mainada a les escoles de dansa i a l’esbart o les seves àvies al casal. Des d’aquell grup d’adolescents hiphoperos fins a les parelles de balls de saló. La dansa, des de l’aparició de la humanitat, ha resseguit els seus desplaçaments, les seves transformacions i els ritmes de la vida en comunitat, i ha representat els seus valors, les creences, les conviccions, la saviesa, les tradicions, les maneres de viure, les modes i també els interrogants i les contradiccions. Sí, el món necessita la dansa. I Olot és al món!

Tena Busquets, directora artística del Festival Sismògraf