El Sismògraf de la mirada

21.05.2018

Hem demanat al crític de dansa Jordi Sora que ens expliqui la seva opinió sobre les tres mirades cap al món de dansa que Ester Vendrell, Júlia Bertran i Quim Bigas van fer a l'itinerari professional del Sismògraf 2018. Un Festival és bàsicament un lloc de trobada. Una singularitat. Quatre dies on s'hi apleguen artistes, públic i professionals diversos. També la crítica. I els periodistes. En un entorn estratificat com el nostre, on s'espera que cadascú sàpiga ocupar un espai concret, aquesta amalgama és una oportunitat. Un acte de resistència. Un dibuix horitzontal que trenca els convencionalismes. En el darrers anys, el Sismògraf ha esdevingut el mercat central de la dansa a Catalunya. Molta gent hi ha posat voluntat i esforç perquè això passi. Primer: l'organització, capitanejada per Tena Busquets. Però sense la confiança de les companyies i les seves ballarines i ballarins tot hagués estat en va. Al seu voltant, els teatres i les seves responsables de programació. Observant i aixecant acta, els mitjans de comunicació. La mirada esdevé un factor fonamental en aquelles relacions. No només perquè és des de la qual es gaudeix (o no) un espectacle. Sinó perquè des de la seva grandesa i limitació, s'interroga el seu sentit. El món contemporani demana aquest compromís. Una voluntariosa (part)icipació, que s'aprèn, per a la qual cal facilitar eines interpretatives, però davant de la qual la determinació és condició imprescindible. Però sovint el diàleg ha estat difícil. Malbaratat pel lloc que ocupa cadascú. Hi ha un problema de posicionament. Qui no ha sentit algun cop la temuda frase: “jo de dansa, és que no hi entenc...” Com si mirar i ballar no fossin deutores del cos. Incardinacions de l'esperit. En el fons, no ens oblidem, hi ha hagut històricament un discurs de la cultura d'elit que ha situat aquesta disciplina fora de la mirada comuna. Una qüestió encara pendent de resoldre. Atents al present, des del Festival Sismògraf s'ha empès un moviment que transcendeix la vida del propi certamen i que, si tot va bé, l'hauria de superar si un dia desaparegués. Ester Vendrell, professora de l'Institut del Teatre, en feia un repàs en la jornada de professionals del 19 d'abril de 2018. En el centre d'aquella història un terratrèmol de dimensió desconeguda: la crisi econòmica. A ambdues bandes de la fissura, la diversa realitat de ballarins i companyies. De contemporània majoritàriament, però no amb idèntic trajecte vital. Probablement ha estat des d'un cert distanciament que durant aquest temps públic, periodistes i crítica especialitzada han percebut aquells col·lectius. Amb respecte dels artistes i entre els propis que miren. Els periodistes perquè s'atansaven als artistes per fer-ne la crònica: el relat dels fets. Cap més implicació. La crítica perquè era captiva de les editorials i fugia de mantenir vinculació directa amb coreògrafs i ballarins per estalviar-se malentesos. I la resta d'espectadors perquè ocupaven disciplinadament els seus seients, aplaudien o no i guardaven les seves opinions per al seu cercle personal. La formació d'afeccionats, els col·loquis abans i després de les funcions, les trobades amb coreògrafes i ballarines han anat revertint la situació. L'expulsió generalitzada dels crítics dels diaris, una conseqüència més de la crisi, ha ajudat el sorgiment d'un nou model d'escriptura sobre la dansa, amb pros i contres, que ja no es troba captiu dels grans mitjans. Finalment, el paper confús en què la professió periodística s'ha capbussat, en el qual és complicat de vegades distingir entre difusió cultural i publicitat, ha possibilitat al seu torn noves vies de comunicació, més directes i espontànies a través de les xarxes socials. Aquí i allà s'han diluït les fronteres. En el Sismògraf 2017 es va exemplificar decididament quan un dels ballarins va fer servir una crítica escrita per a un muntatge que presentava. La mirada i l'observat; el judici i els fets passaven a formar part d'una totalitat. Aquella tarda es va encetar un moviment polític del qual el Sismògraf hauria estat testimoni. Han passat més coses, en aquests anys, i ha entrat amb força en la nostra societat la consciència de la veu de gènere. La periodista Júlia Bertran, en aquella sessió matinal de reflexió sobre el Festival, ho va exemplificar magistralment: és en la mirada que s'esdevé el joc. Posava l'exemple del twerking: vilipendiat per alguns sectors, reivindicat des de la llibertat: -Qui ets tu per dir-me com m'he de moure?- era el seu crit. I és que la mirada condiciona. Però no la unidireccional de la tradició. Ara es construeix d'una altra manera. Faríem bé de no oblidar-ho: és la via d'accés a l'experiència escènica. Se sosté en la pràctica individual i s'obre a la transcendència. En aquest ordre: de dins cap enfora. I abasta tot el conjunt d'agents culturals implicats. Per això resulta tant important, com ho fa el Festival Sismògraf, incidir en aspectes concomitants al fet artístic: 1) És una obvietat, pel que fa al punt de partença de l'espectador, que cap programa educatiu reglat s'ha interessat mai per aquest art, més enllà de reeixides experiències però de limitat abast. El moviment no forma part de la lògica formal amb la qual l'infant o l'adolescent aprèn. D'altra banda, els intents d'acostament a espais no convencionals resulten un èxit però és discutible que incrementin la seva presència a les sales. El Sismògraf duu a terme dues accions essencials en la seva programació: la primera és l'acció El millor públic. Un exercici d'escolta i anàlisi d'un reduït grup de persones interessades en aprofundir precisament en la capacitat de lectura dels espectacles oferts, aspecte clau per a generar una nova mirada. Alhora el Festival permet endinsar-se en un procés creatiu relligat amb la comunitat i l'entorn natural de la comarca on es desenvolupa. Una activitat que impregna en el participant, al marge de l'oportunitat, una incardinació extremadament sensitiva, des de la qual resultarà més accessible el gaudi d'altres propostes. 2) També és una necessitat, davant del fet artístic, compartir amb altres les petjades que crea. Transformar en paraules, codis comuns, comprensibles, el llenguatge del cos la principal característica del qual és que s'entén però que amb dificultats pot explicar-se. De les arts escèniques, la crítica de l'especialitzat és una de les més compromeses perquè sense el suport del text, dibuixa la línia imaginària entre sentit i significat. Al Sismògraf és possible la conversa a moltes veus, per la proximitat d'artistes i públic; des d'especialistes fins a curiosos, hi ha sempre l'opció de prendre la paraula. Si l'espai de La Carbonera no existís, caldria inventar-lo. Reforçar-lo amb debats a la sortida de les representacions, podria ser una bona idea de futur. Per últim, el seguiment dels mitjans de comunicació massiva enlaira el Festival Sismògraf, des d'òptiques diverses, doncs ha afavorit donar una imatge festiva de la dansa. Allunyada de la gravetat de l'imaginari col·lectiu. Des d'aquests punts de vista, podem dir que el Festival Sismògraf ha tingut una agenda política: la de la mirada. Així s'intuïa, des de la vessant artística, en la intervenció de Quim Bigas per finalitzar les xerrades per a professionals del Sismògraf 2018: la petjada de la memòria. Imatges seleccionades dels darrers anys, tant individualment com vulgueu, però que socialitzades ajuden a la comprensió i la vivència al voltant de la dansa. Perquè és un mecanisme que facilita l'intercanvi de parers. Una petita revolució on l'artista, l'entès i el neòfit ocupen una mateixa grada des de la qual poden contrastar idees. I això és una autèntica recol·locació, un nou posicionament que ha de garantir que la dansa surti definitivament de l'elitisme cultural en què alguns s'havien entestat (potser encara ho pretenen?) situar-la. Jordi Sora, crític de dansa.