Carta als programadors i programadores

Farà cosa d’aproximadament uns set anys hauria sigut del tot impensable escriure aquesta carta que fa unes setmanes em van encarregar d’adreçar-vos. En primer lloc, perquè el Sismògraf, que ara ja és una realitat totalment consolidada, donava tot just les seves prime- res passes gràcies a l’impuls i la perseverança d’aquests inquiets i hiperactius agents i activistes de la Cultura i de la contemporaneïtat de les arts, en totes les seves expressions, d’aquesta ciutat que us acull. En segon lloc, perquè en contraposició amb Olot, a la meva conservadora ciutat de comarques, fins fa no massa temps, la dansa ha estat molts anys menystinguda i oblidada. Tanmateix, un feliç dia de febrer de 2009, dins del marc de la ca- pitalitat de la cultura catalana, el programador responsable dels actes que omplien aquesta iniciativa va tenir la gosadia d’apropar-nos l’actualització d’un dels espectacles més trencadors i seminals de la història de la dansa contemporània al nostre país : ‘Mozart nu’ de Iago Pericot. Hi haurà sempre més un abans i un després d’aquella nit; recordo com si fos ara mateix un fragment molt concret del muntatge, dins del seu tram final. Els moviments de les dues escultòriques parelles de ballarins, que fins a aquell instant eren gairebé simultanis, acompanyats en tot moment per la bellesa extrema de la música de la ‘Missa de la coronació’ de Mozart, es separaven i el classicisme d’una es mantenia, mentre que l’altra, la més jove, es transmutava cap al present, donant pas a una catarsi espasmòdica i igualment irresistible, provocada pels ritmes i el so de la música electrònica d’Aphex Twin, conformant un cicló sonor i visual meravellós, desmesurat, caòtic i captivador com pocs recordo a la meva vida d’espectador. Allò que a nivell personal, fins aleshores, era una profunda ignorància, provocada pel respecte a allò desconegut i per por a no saber o poder valorar i apreciar la dansa en la seva justa mesura, va esdevenir un autèntic sotrac, un amor a primera vista, una plataforma de llançament directe dins l’òrbita d’aquesta art escènica que em té totalment encisat i de la que en gaudeixo cada dia més i més. Ara giro la vista enrere, faig un petit recompte i me n’adono que, des d’aquell dia, la xifra de propostes de dansa que he anat veient al llarg de l’any ha experimentat una progressió gairebé aritmètica fins al punt que aquest passat 2015, un de cada quatre espectacles als que assistit o va ser de dansa o hibridava la dansa amb altres disciplines escèniques. Aquesta progressió, mal m’està el dir-ho, l’he fet totalment per lliure. I és que a la majoria de vosaltres, benvolguts programadors, tret d’honroses excepcions, us he de dir que la vostra col·laboració per assolir aquesta proporció ha sigut molt escassa (en alguns casos, gairebé nul.la) i no m’heu posat gens fàcil accedir a propostes tan apetitoses i suggeridores com les que ompliran els carrers, els parcs, les sales i el Teatre Principal d’Olot durant tot aquest cap de setmana. De fet, si deixem de banda la programació estable del Mercat de les Flors, la d’altres espais barcelonins o la de cites imprescindibles com les de Temporada Alta o el mateix Sismògraf i les seves rèpliques, el panorama escènic per un espectador de comarques (gironines) és absolutament desolador. El fet d’haver de desplaçar-se 40, 130 o 300 km per veure un espectacle de dansa o de teatre a Girona/Salt, Barcelona o Avignon ja s’ha convertit en una autèntica litúrgia, afortunadament cada cop menys solitària i incompresa i compartida a tots nivells amb altres ‘excursionistes escè- nics’ amb els qui hem anat fent amistat i prescripció recíproca. Junts, o per separat, hem pogut gaudir d’espectacles memorables d’Alain Platel i els Ballets C de la B, de Cesc Gelabert, Boris Charmatz, Josef Nadj, Jan Fabre, Akram Khan, Roser López Espinosa, Anne Teresa de Keersmaeker, Sidi Larbi Cherkaoui, Israel Galván, Baró d’Evel, Los Corderos, Sol Picó, Lali Ayguadé, Anouk van Dijk, Cobosmika, Mariantònia Oliver, Peeping Tom, Àngels Margarit, Julie Nioche, i de tants i tants altres i ho continuarem fent, principalment perquè no tenim alternativa fins que no hi poseu algun remei. ?????????????????????????????? Puc arribar a entendre que com a gestors, no ja de programació, sinó també de pressupostos, esteu forçats a fer equi- libris de tota mena i assumeixo que algunes de les companyies i coreògrafs dels esmentats són poc menys que una autèntica utopia i totalment inassolibles, ja sigui per catxet o per disponibilitat, i només es poden gaudir dins el marc de festivals, mostres, fires i programacions estables d’espais de referència com el MdlF. Però sense arribar a aquest 25% del que us parlava abans, la presència de la dansa a les vostres programacions en particular, la diversitat, el risc i l’aposta per a nous llenguatges escènics en general, hauria de ser d’obligat compliment. Cada “Veïns de dalt” que portéssiu als nostres teatres l’hauríeu de compensar o bé amb un “Capricis”, o amb un “Mazùt” o amb un “Lowland” perquè l’equilibri, a nivell artístic fos real. Potser estem en el bon camí i la quantitat de programadors i programadores presents és el millor símptoma. Com molt bon símptoma és que, a la meva ciutat, aquesta temporada tindré la sort de no haver-me de desplaçar per veure ni més ni menys que quatre espectacles de dansa de companyies i coreògrafs de solvència molt més que contras- tada i d’altres d’emergents. Cap d’ells no omplirà ni la meitat de l’aforament del nostre mastodòntic Teatre Municipal, ni fa cap falta. Però el sol fet de ser presents a la nostra programació ja és una autèntica fita que cal mantenir i (aquí és on entra també la nostra responsabilitat) cal fer-ne proselitisme per guanyar nous adeptes. També voldria dirigir-me als programadors i programadores absents, però d’una manera molt més breu perquè com que ni hi sou ni se us hi espera, és gairebé segur que no llegireu aquesta carta. Podeu haver declinat la invitació de la organització del festival per participar al Sismògraf per diferents raons: deixant les de caire personal a banda (abso- lutament respectables i comprensibles), no sou aquí principalment per dues raons : perquè la dansa no us interessa el més mínim o perquè (molt pitjor) us creieu amb el dret de decidir despòticament que al públic que assisteix als vostres teatres, la dansa tampoc els hi interessa, negant-los així l’oportunitat per començar-ne a gaudir. Defenseu i justifiqueu l’absoluta mercantilització de la cultura a la que molts ens volen sotmetre. Sou els que considereu que la persona que ocupa la butaca de la platea no és un espectador i un consumidor de cultura sinó un número. Aneu als espectacles que heu programat únicament per veure, ser vistos i la qualitat artística i la diversitat dels espectacles i de les disciplines artístiques que conformen les vostres programacions us preocupa relativament, per no dir gens. A tots vosaltres us demanaria que deixéssiu de ser una rèmora per la difusió i el desenvolupament de les arts escèniques, i us demanaria que sortíssiu del cau del vostre despatx, esteu necessitats de molt aire fresc, com el que es respi- rarà aquests dies aquí a la Garrotxa. Tot i ser fora d’horaris de la vostra feina, seria bo que us deixéssiu veure, encara que fos per un dia o per unes hores, per aquesta o per altres cites ineludibles de les arts escèniques del nostre país. Rarament hi assistiu, i és que no sou gens conscients de què esteu en una situació d’autèntic privilegi, teniu una tasca preciosa amb la que molts somiaríem. Sigueu-ne dignes, aprofiteu-la i, sobretot, gaudiu-ne. Espero de tot cor que a l’edició que ve us afegiu a la festa, de debò no sabeu el que us perdeu, us hi esperem. XC