23 de març de 2021

Cada edició, el Sismògraf posa el focus sobre un aspecte concret de la dansa, és el que anomenem l’Erupció. Aquest any, l’Erupció serà la coreografia de l’objecte. El festival presentarà diversos espectacles que concebran la presència de l’objecte com un cos més afegit als cossos que ja hi ha a escena. Una forma d’eixamplar les possibilitats expressives de la dansa i el moviment. Hi trobarem des de barres de ferro, peces de gel, vegetals, cadires gegants, bombolles de plàstic, teles de roba o escultures, fins a la concepció del cos com a objecte en si mateix. Moltes i diverses Coreografies de l’objecte que podrem veure al Sismògraf d’enguany.

Entre les propostes que hem agrupat sota aquesta erupció hi trobem Street Pantone, de Promenade de l’Artiste, que es podrà veure els dies 9 i 10 d’abril al pati de l’Hospici. També formen part de l’Erupció: Fenomen, de Quim Girón i Moon Ribas (9 i 10 d’abril a la sala El Torín); Crisálida, d’Antes Collado (9 i 10 d’abril, a La Carbonera); Corpus, de Xavier Bobés (16 i 17 d’abril, a la sala El Torín); Residència 0, del Col·lectiu Llego Tarde (17 d’abril, a la plaça de braus); Bombolla segura, de Carles Marigó i Jaume Sangrà (17 d’abril, a Sant Feliu de Pallerols); Siempre Siempre, de Nyamnyam i Carme Torrent (24 d’abril, Teatre Principal d’Olot); A la fresca, de Cia. Anna Confetti (25 d’abril, Sales de Llierca); Una ciutat d’ombres, de Lasala Teatre i Com un llum (25 d’abril, Teatre Principal d’Olot); Kumiko, d’Ívida Cynara (25 d’abril, Sant Jaume de Llierca); i , de Baró d’Evel (29 i 30 d’abril, Teatre Principal d’Olot).

Hem demanat a Jordi Alomar, director d’IF Barcelona, que ens expliqui què s’entén per coreografia de l’objecte:

“Més enllà de la força de la gravetat, als objectes els afecta una llarga reguera de forces. La de la gravetat no és gratuïta, sinó que és indispensable per a l’equilibri, per a la caiguda, per al sosteniment i l’impuls que els mou, per a la gràcia. La gravetat és la condició de possibilitat que alimenta i sosté la seva etimologia: el llatí obiectus, participi que rep l’acció del prefix llatí ob- (damunt) i el verb iacere (llançar). Només aquest punt de partida és ja més que suficient per legitimar la plena presència de l’objecte en l’escena. Però no és l’únic.

Podem pensar en dues forces contraposades. Dos vectors simultanis que, des del creixement i des de l’evanescència, es complementen en un equilibri fràgil. D’una banda, sobre cada objecte hi descansa un pòsit d’usos, vivències i vincles. Una arquitectura del record basteix la memòria que l’impregna, silenciosament però in crescendo al mateix temps, com un calaix cada cop més ple i, potser, feixuc i encallat, fins al punt de fer-se immòbil o impracticable. Així s’albira el risc d’esdevenir andròmina, decaure en l’oblit, en l’erosió d’aquesta força. Una paràbola còncava.

D’altra banda, la constitució física de l’objecte és un procés d’evanescència encapsulada. Tard o d’hora, els seus límits es comencen a desdibuixar i a perdre el contorn que subjecta la seva consistència. Pot passar que, quan el seu ús és encara completament convencional i ordinari, comencen a obrir-s’hi escletxes per on s’escola, subreptíciament, la seva extinció. Processos naturals (rovell, putrefacció, corcs, humitat, el foc) i voluntaris o derivats de l’ús (desgast, trencament, reciclatge) garanteixen un procés indefugible d’acabament i dissolució. Una catàbasi.

El mateix joc de correlats que tensa el fil que hi ha entre l’absència i la presència en el pla del lloc, guiat pel pes de l’enclavament i les trajectòries de l’impuls i el trasllat, podem jugar-lo al taulell del record. Si la condició de la manipulació d’objectes és el sosteniment de l’equilibri davant la caiguda, també ho és la restitució de la seva memòria, de la seva integritat. Els seus negatius també poden ser una condició vàlida: la pèrdua de l’equilibri, la destrucció, l’emblanquinat.

El teatre d’objectes viu d’aquests fils i lligams. I no només en viu, sinó que n’eixampla els marges fins a encabir-hi el broll de la màgia, de l’insòlit i de les quimeres: abranda les figures i la seva capacitat de gir, transmutació, mutilació, eclosió. És una font que no para de rajar des dels orígens del teatre i, per això mateix, és rabiosament contemporània”.

Jordi Alomar
Director d’IF Barcelona – Biennal de teatre visual i de figures.