Carta d'un espectador als professionals de la dansa

Això és un S.O.S. Jo era bàsicament un "teatrero" d'aquells que, quan en un festival de "teatre" hi colaven una peça de dansa, s'emprenyava. Em queixava del que considerava intrusisme i greuge comparatiu, atès que en els festivals de dansa no hi programaven Shakespeare. Anava a la funció (s’hi havia d’anar...) amb una predisposició, gens honesta, a la crítica. Havia vist ballet. Però allò era una altra cosa. El que em colaven als festivals era modern. Pitjor: contemporani. Per sort no em van fer cas. M'hi vaig anar acostumant i ara no entendria un Festival d'Arts Escèniques (ara se'n diuen així, tots n’hem après) sense una dosi important de dansa. Aquesta evolució va ser complicada. El primer problema que vaig tenir és que no entenia el que passava en escena:

• Al teatre s'entén quasi tot...Per què la dansa no pot ser igual?

Amb el teatre m'havia passat una cosa semblant, uns anys abans. Quan les noves dramatúrgies van arribar a casa nostra, a alguns aficionats ens va agafar amb el pas canviat. No enteníem el que passava a escena i no volíem, com a espectadors, quedar marginats al segle XIX. Vam buscar solucions i les vam trobar. Cadascú la seva: cursos per a espectadors, cursos de dramatúrgia, lectures i activitats diverses en associacions culturals. Viatjar, quan es podia... Ens en vam sortir més o menys. Per això quan un dia, el director d'un teatre Italià em va preguntar què pensava que era el que més havia canviat en el teatre català en els darrers 25 anys, no ho vaig dubtar ni un segon. Li vaig dir que el que més havia canviat era el públic.

• Som més exigents. Algunes de les coses que ens van emocionar en els anys 70 i 80, si no ho analitzéssim amb perspectiva històrica, ara ens avergonyirien. Els artistes i nosaltres hem crescut plegats.

Ara hi afegiria que hi havia una "voluntat" compartida i tàcita. No deixàvem que l’altre s’adormís. I tot es va fer sense escarafalls, ni proclames incendiaries. Ens vam apuntar al Curs dels Temps. Un post grau que no s'acaba mai. Vaig pensar que amb la dansa es podria fer el mateix. Però, quan miro el públic que assisteix als espectacles de dansa contemporània hi trobo ben poca gent de la que fa 30 anys em trobava veient Ballet. D’aquells, que com jo, trobàvem Maurice Bèjart transgressor. A nivell personal vaig intentar la mateixa tècnica que amb el teatre. Però vaig topar amb la realitat:

• Els cursos són per a professionals.
• La bibliografia, que no es "història de la dansa", em fa la impressió que busca més el lluïment acadèmic que la divulgació.
• ... i tot i que hi ha activitats (cada dia més i millors) que intenten donar una mica de llum a aquest món, aparentment tan críptic, són quatre i potser no tenen els mitjans desitjats.

Vist que aquest no era el camí, vaig decidir tocar la última porta que em quedava: La dels Artistes. Vaig trobar tota mena de respostes:

• Dignes d’un programa de mà: "vectors espai-temporals", "recerca de nous llenguatges"... Aquelles coses que a força de repetir-les tothom, vinguin a tomb o no, estan tan gastades, que fa anys que volen dir ben poca cosa. Hi ha moltes propostes que amb el mateix programa de mà farien el fet.
• La dansa és com un llibre en blanc. L'espectador l'ha d’acabar d'escriure. No volem un públic que només segui a la butaca i miri. El públic ha de posar de la seva part.
• Quan mires un quadre de Kandinski, també t'agrada i no saps perquè. La dansa és igual. Per què intentes entendre-la?

Sembla que hi hagi una certa por a ensenyar les cartes. Una certa inseguretat en allò que s’està fent. Una certa vergonya a parlar del projecte més enllà dels tòpics. ??????????????????????????????? Fem una mica de demagògia Però aquesta vegada la faré jo. 1/ Diu el DIEC2: llenguatge 1 1 m. LC FL Facultat humana de comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor mitjançant un codi lingüístic compartit. El llenguatge, nou o vell, ha de tenir un codi lingüístic compartit. 2/ Que el públic ha de posar de la seva part, ja m’ho deien als anys 70. No he fet res més a la meva vida. En alguns casos, només ha faltat que l'artista hi posés de la seva. 3/ Un periodista cultural li va preguntar a un poeta que acabava de publicar: Què ens ha volgut dir amb el seu poemari? No ho sé –va respondre el poeta- encara no he llegit la crítica. 4/ Pot ser que miri un quadre i tot i no entendre'l, m'agradi. Com que sóc tossut i vull saber, toco la porta d’algun "entès". Em diu que no em pot explicar el quadre, perquè ell tampoc no està segur d'entendre res, però em pot explicar perquè m'agrada. Em parla de la composició, de l'equilibri cromàtic, de l'efecte que tot plegat té en els meus sentits... Bé, en la dansa, amb això o alguna cosa semblant, molts cops en tindria prou. 5/ Si no hi ha res a entendre, a què venen tantes explicacions al programa de mà? Perdoneu, però m'havia d'esbravar. La dansa i la gastronomia. El meu amic Bruno H., cada cop que li proposo d'anar a veure dansa, em respon:

• Ja li he donat prou oportunitats a la dansa. Ni una més.

Sembla que s’ha avorrit molt i moltes vegades. No és l'únic que em fa un comentari semblant. Hi ha molta gent, que van habitualment al "teatre", que serien un públic potencial, i que han esdevingut impermeables a la dansa perquè és un art que no entenen. Els entenc: Jo, també, m’he empassat molts bunyols. Això fa que em plantegi algunes preguntes:

• Per què el públic de dansa contemporània és tan endogàmic? Especialment en espais petits.
• És un art per a minories? Volem que ho sigui?
• S’ha fet alguna cosa malament? Què no s’ha fet?

No tinc respostes, ni potser la preparació per buscar-les. Però de tant en tant, assegut al pati de butaques, em venen mals pensaments:

• Amb la dansa s’hi atreveix tothom. Algun beneit pot creure, després de veure una croqueta de la A.T. de K., que això ho pot fer qualsevol?

Heu pensat mai que gran part del problema pugui ser l'intrusisme? Enmig del blat, sempre hi ha cugula. De vegades em fa l'efecte que a l'escenari hi ha gent sense formació bàsica i per tant amb mancances tècniques que un dia es van llevar "creatius" i van decidir deixar l'aprenentatge (si és que n'havien començat cap) i llançar-se sense paracaigudes. Les croquetes de la A.T. de K. no són iguals que les meves, com les de l'àvia no són com les de Findus. Les 4 són croquetes. He parlat de "formació bàsica", que és, en qualsevol ofici, la mínima necessària per seguir aprenent. Tota la vida. Com li passa a qualsevol ofici. Pobre del metge que deixi de formar-se. La gran diferencia és que, ningú sense un títol que li ho permeti, obriria un quiròfan a casa seva, perquè hagi tingut un rampell creatiu. Aquest és un altre tema. La suposada creativitat, el punt d'inspiració que pretén substituir el bon ofici. Ofici entès com a: formació bàsica + aprenentatge + treball. La creativitat no ho pot substituir. Només pot sumar. En aquest trinomi de l'ofici hi ha una part que és el treball. No teniu la sensació en alguns espectacles de dansa, que estan poc "currats"? Que hi ha un element de precarietat, més imputable a la mandra que a qualsevol altra cosa? Que hi ha alguns artistes que no tenen la paraula treballar en el seu vocabulari? Que amb "una idea", ben estiradeta, et volen fer badar 50 minuts? Deu ser per això que, també, es permeten la llicencia de començar la seva actuació 20 minuts després de l'horari previst. La genialitat genera aquesta mena de servituds... en l'espectador. ? No us ha passat mai, que després de veure vàries propostes del mateix “performer”, l’única cosa que canvia entre elles és la data i el títol? Els Instituts d'Arts Escèniques no són fàbriques de genis. Com les Facultats de Medicina no ensenyen a ser Dr. House. Com diu la Margarida T., parlant de dansa: No es pot fer una bona paella sense un bon sofregit. La supèrbia de l'ignorant. Un dia sortia indignat d'un espectacle de dansa, on un tòtem sagrat del ram havia fet una actuació que no m'havia acabat de fer el pes. Val a dir que jo estava en aquella època de transició hormonal teatre+dansa de la qual us parlava al començament. La meva amiga Katherine F. em va deixar desfogar i després em va contar que en aquell mateix teatre la Pina Bausch, quan començava, havia fet una actuació, durant la qual el pati de butaques se li havia buidat d'una manera significativa. Deu anys més tard, aquells que avorrits o indignats havien abandonat la sala, es barallaven per una entrada a la porta del teatre. Per descomptat, per veure la Pina Bausch. Víctima de la supèrbia de l’ignorant, no se’m va acudir res més que dir-li

• És a dir, que la Pina Bausch va fracassar durant 10 anys.

Tot i que la meva resposta va ser visceral i irreflexiva, sempre m'ha fet l’efecte que una mica de veritat amagava. Un artista que puja a un escenari té moltes obligacions. Una d'elles és la de comunicar. Arribar a l'espectador. Si això no passa, no pot ser culpa del públic. En aquest món de les Arts Escèniques, en què no hi ha veritats absolutes, només hi ha una cosa que tinc clara: El Públic, a llarg termini, s’equivoca ben poques vegades. Ironitzava Charles Aznavour al 1961 en una cançó que us recomano: “Je m’voyais déjà” Quan deia: Si tout a raté pour moi, si je suis dans l’ombre. Ce n’est pas ma faute mais celle du public qui n’a rien compris O apropem la Dansa al Gran Públic, o això seguirà sent un art endogàmic. Una ultima confessió. Si alguna vegada he hagut d'escriure sobre una proposta de dansa, incapaç de descriure el que havia vist i molt menys d'explicar-ho, he acabat parlant de les sensacions que la proposta m'havia produït. He acabat parlant de mi. Una crònica no és res més que la imatge reflectida d’un fet. La meva crònica deixava al descobert les deformacions del meu mirall. No m'importava massa. En certa manera ho estic fent ara, escrivint aquesta carta. A mi m'agradaria que m'ajudéssiu, però si he de ser sincer, no sé en què. No sé si us puc demanar que enderroqueu la quarta paret i que perdeu aquest pudor a manifestar els vostres pensaments o sentiments d’una manera més oberta. Que no són més banals que els nostres. Que no deixarem de respectar-vos. De respectar-nos. No estic proposant que canvieu de llenguatge. Potser n'hi hauria prou amb compartir alguns dels codis. Explicar no és trivialitzar. Una cosa sí que us vull demanar. Ajudeu-me a que en Bruno li doni un altra oportunitat a la Dansa. Jo hi posaré de la meva part. És aquest el tracte, no? Si cal el convidaré. Vosaltres només heu de fer una cosa: Donar-me arguments. Generalitzar és injust i no voldria ofendre ningú. Prego que no s’ofenguin ni aquells que se sentin al·ludits. Gener de 2016 W. INDIBIL ?